APLEC DELS PERDONS – II diumenge de Quaresma – 28·02·21

Santa Cristina de Vallarnau – Lloret de Mar

 

La nostra societat, l’anomenada societat de consum, té una capacitat manipuladora espectacular i així transformar qualsevol proposta mínimament interessant en un reclam publicitari, fins el punt de fer oblidar el significat de la proposta per fer-ne únicament una referència comercial.

 

Així veiem com les tradicions religioses àmpliament arrelades esdevenen únicament una proposta consumista. Nadal n’és l’exemple més evident. Així, Nadal esdevé frívolament la festa dels àpats, dels regals, la festa del Tió (perquè fa regals)... i fins un element tan entranyable i tan catequètic com el pessebre queda focalitzat en el caganer (no pas en l’Infant Jesús).

 

I podríem anar evocant totes les celebracions que han anat esdevenint un gran i vulgar reclam consumista: Setmana Santa per fer unes bones vacances, les primeres comunions, els casaments...

 

Amb tot, per nosaltres els cristians, les celebracions de tradició cristiana, si bé sovint contenen i motiven elements festius i folklòrics ben lícits i ben humans, tenen el seu centre en Jesucrist que va esdevenint, festa rere festa, l’eix vertebrador de la vida dels creients.

 

I si els cristians ens apropem a Jesucrist és perquè ens ajudi a transformar la nostra vida i, com a conseqüència, el nostre món. Tot apropant-nos a Jesucrist aprenem a valorar el bo i millor de la vida i del món i a saber ser crítics envers tot el que ens vols enlluernar amb miratges seductors i alienants.

 

Com Pere, Jaume i Joan, apropant-nos a Jesucrist ens anem adonant de la claror del seu rostre que ens continuarà acompanyant en les fondalades més profundes i més obscures de la vida.

 

Entorn la devoció a santa Cristina, al llarg del temps, veien que també s’hi han anant incrustant tot un seguit de tradicions populars: començant per la construcció d’aquest magnífic santuari, la celebració del dinar i de les sardanes de l’aplec dels perdons, l’estofat del matí de santa Cristina, el ball de plaça...

 

Però la devoció a santa Cristina és molt més que tot això plegat. La devoció a santa Cristina és enfilar-se al costat d’ella fins assolir la LLUM DE CRIST. “Expandeix la llum divina, oh Cristina, apaivaga en nit funesta, agonia, dol, tempesta”, ens fan cantar el poeta Josep Carner i el monjo de Montserrat Odiló Planàs.

 

Si, en aquesta “nit funesta, agonia, dol, tempesta” de la vida mateixa i dels temps foscos que ens ha tocat viure, la llum divina no és altra que JESÚS mateix per qui, santa Cristina, tu  “Guanyaràs palma i corona”. Aquest mateix Jesús que, dalt la muntanya, la muntanya de la pregària, es manifesta transfigurat i lluminós, davant dels seus deixebles. Aquest Jesús, la Llum del Món, que, convidats per la veu del Pare, també nosaltres estem convidats a “expandir”, al costat de santa Cristina, enmig de les foscors de la nostra vida i de la nostra societat.

 

Aquest doncs ha de ser el nostre goig i la nostra corona més preciosa, aquest és el nostre saborós aliment i el nostre més elegant vestit. Tot el demés són elements més o menys accessoris, més o menys prescindibles, més o menys circumstancials... 

 

Estimats devots de Santa Cristina, estimats obrers i obreres, venim aquí, a pregar al costat de santa Cristina. I la pregària que brolla del nostre cor és “dóna’ns fe, dóna’ns coratge si la mort se’ns aveïna”.

 

Si, oh Cristina, dóna’ns fe per ser portador de la Llum de Jesús al llarg de l’any i de la vida. Més enllà dels torrons, del tió o del pessebre, que descobrim i fem realitat el misteri d Jesús; més enllà d’unes vacances merescudes o de mones i tortells, que sapiguem acompanyar Jesús que, des de l’Eucaristia i la pregària, ens il·lumina per tal que el descobrim i servim en els pobres i els malalts; que més enllà de de castanyades, que Jesús sigui sempre la raó del nostre goig; que més enllà d’estofats o de balls de plaça, Jesús sigui el nostre força i la nostra llum. 

 

I junts pugem a la muntanya del Senyor, en la nostra pregària diària i constant, per oferir, com Abraham, el bo i millor de la nostra vida sabent que, Déu, “que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot juntament amb el seu Fill?”.