Capellans casats o capellans cèlibes? 

Publico un article que vaig escriure per la revista FOC NOU (juliol – Agost 2014). En aquell moment jo era rector de Constantins, Sant Julià del Llor, Bonmatí, Sant Martí Sapresa i Anglès, parròquies que fan de xarnera entre la Selva i el Gironès. Quan a Mn. Josep Castellà se li encomanaren aquestes parròquies (2017) també li afegiren les parròquies de La Cellera, Amer, Sant Climent d’Amer, Osor i el santuari del Coll.

 

COMUNITATS CRISTIANES SENSE EUCARISTIA?

    Parlant amb els periodistes, el papa Francesc, quan tornava de Terra Santa (el 26 de maig del 2014), va afirmar: “L’Església catòlica té capellans casats: catòlics grecs, catòlics coptes, n’hi ha en el ritus oriental... Perquè no es debat sobre un dogma, sinó sobre una rebla de vida que jo aprecio molt i que és un do per a l’Església. Però al no ser un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”.

    Val a dir que no hi ha solucions màgiques per aquest problema de l’Església occidental dels nostres dies, especialment en les comunitats parroquials del món rural, i que sempre s’ha volgut solventar des de plantejaments de comunitats urbanes on, amb pocs capellans, amb esglésies més grans i amb persones ben preparades, es pot resoldre un problema que sí és dogmàtic: i és que una comunitat cristiana no pot prescindir de la celebració dominical de l’Eucaristia.

    En les petites comunitats rurals es fa molt més urgent trobar-hi solució. No n’hi ha prou amb mesures que poden ser transitòries o circumstancials, com són les celebracions sense prevere.

    Cal plantejar-se seriosament el que han expressat els cardenals Martini, Scola, Hummer... i posar sobre la taula la possibilitat de l’ordenació de viri probati (mentre en quedin, que també es van fent grans). També cal plantejar la possibilitat de fer més extensiva l’ordenació al diaconat d’homes madurs que, després d’un temps prudencial, siguin admesos al ministeri presbiteral. I cal no limitar les campanyes vocacionals a nois joves, i plantejar-ho també a jubilats preparats. Cal no refiar-se del transvasament de vocacions provinents de les esglésies del Tercer Món, com ja ha posat en alerta el Papa. Cal també -perquè no?- plantejar-se la readmissió de preveres que es secularitzaren, i que s’han mantingut fidels, i discrets, a la vida eclesial. I amb el temps, Déu dirà.

    I si, a l’Església Catòlica de ritus llatí, el celibat nou fou obligatori fins el concili Laterà II (celebrat el 1139), potser comença a ser el moment de fer un altre plantejament per a l’Església de les properes dècades. I és que els responsables eclesials es deuen a les comunitats cristianes, per senzilles que siguin. I no es deuen a plantejaments neoplatònics que consideraven impropi del sagrat les relacions matrimonials. ¿O és que potser el matrimoni no és un sagrament de l’Església?

Per acabar, quan, als anys 40 i 50 del  segle passat (després de la Guerra Civil), els seminaris menors s’omplien de joves estudiants per solucionar un problema de manca de centres de batxillerat als pobles, es deia que aquesta era la voluntat de Déu.  I ara que es fan més isolades les ordenacions presbiterals, ¿no serà que Déu vol que ens plantegem una altre manera de donar solució a aquesta situació?