MN. SALVADOR PLANAS, RECTOR DE ROCACORBA        

    El diumenge 17 de maig del 1992, el Punt Diari, a l’apartat RELIGIÓ (p. 29) em publicà l’article que reprodueixo aquí.  Recordo que va ser molt aplaudit entre companys capellans. Alguns fins i tot em demanaren una fotocòpia de la suposada carta a la que faig referència, entre ells l’aleshores rector de Rocacorba, Mn. Pere Bach),  el rector de Medinyà, Mn. Modest Prats...

 

    En aquell moment jo era rector de la parròquia de Santa Maria de Gaüses, dintre el terme municipal de Vilopriu, al Baix Empordà. Del municipi també en formava part el veïnat de Valldevià, ja gairebé a l’Alt Empordà, a tocar de Sant Mori.  També ho era de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Valldevià, totes veïnes, entre Jafre i Cervià de Ter, a la riba del Ter.  Gaüses limita amb Camallera (al N. O), Vilopriu (N. E.), Colomers (S. E. ) i Sant Jordi Desvalls (S. O.).

 

    Feia poc que Mn. Josep M. Ballarín havia publicat el llibre MOSSÈN TRONXO (Club Editor, 1989) que en aquell moment m’agradà molt ja que, en context, era una apologia dels capellans de poble. Ja abans,  d’ell n’havia llegit els llibres FRANCESCO (1967) i també llegiria amb fruïció AI FRANCESC, SI ANEU A LES VALLS D’ANDORRA (1982), TRONXO M’HI TORNO (1994), EL BON DÉU DELS BOLETS (1999)...

 

    D’estudiant al Seminari de Girona, Mn. Ballarín ens havia dirigit els Exercicis Espirituals a la Cova de Manresa quan feia 3r curs de Teologia (1976 – 1977), des del dilluns 29 de novembre al divendres 3 de desembre del 1976. En guardo molt bon record i m’ajudà molt a situar-me en la meva vocació de capellà de parròquia.  I segurament l’article que segueix en voldria ser un ressò.  O millor dit, per mi Mn. Salvador Plana (+ 1936) era la versió gironina de Mn. Tronxo.

 

    De Mn. Salvador n’havia sentit a parlar en el meu entorn familiar de Banyoles, sobretot per part d'un bon amic de la meva família, l’Antoni Rigau (el pare de la Irene, de la Gemma, de l’Anton M.) i també al seminari. A l’Anton Rigau li havia sentit explicar com havia mort Mn. Salvador: s’havia escapat pròpiament de la persecució de les primeres setmanes de la guerra civil (cosa que Mn. Joaquim Prunell, l’altre mossèn que hi evoco, no pogué evitar). Però no pogué escapar-se d’una infecció als pulmons per la qual ingressà a l’hospital (l’antic hospital de Santa Catalina de Girona). Allà els malalts hi estaven allitats en un dormitori comunitari. Mentre era allà, una nit, li sobrevingué un atac de tos. Aleshores, un altre pacient (sense gaire paciència) se li apropà i, tapant-li la cara amb un coixí, l’afogà tot exclamant: “callaràs d’un cop!”. El cert és que Mn. Salvador hauria mort el 5 d'octubre del 1936, tal com m'informa l'amic Àngel Vergés, admirador seu.  De Mn. Joaquim Prunell, ja en dic quelcom a l’encapçalament de l’article. 

 

    L’article el vaig enviar a en Pere Madrenys i Caballé  (Sils, 1932 – Girona, 2021), amb qui tenia una bona relació. Essent capellà (ordenat el 1956), havia esta oblat de l’Opus Dei des del 1957 al 1973 (es pot dir, doncs, que coneixia bé l’Obra). A més,  havia estudiat a la Universitat de Pamplona, on es doctorà en Dret Canònic. Treballà a Europa Press, El Correo Catalàn, Presència (va ser-ne director del 1979 al 1983), Hoja del Lunes, Full Parroquial, Vida Catòlica, Or i Flama, Recull, Olot Missión i fou el primer corresponsal de El País a Girona. I si bé va deixar el ministeri si bé,  no es desvinculà de l’Església i fins formà part del Forum Joan Alsina.

 

    Quan vaig enviar l’article a en Pere Madrenys, la introducció que hi vaig escriure era un xic més llarga que no pas la publicada. Entre altres coses, hi deia:

 

    “Fa deu anys que soc capellà i cinc que tinc la sort d’estar de rector a Gaüses i a altres     quatre parròquies rurals.  L’altre dia, remenant l’arxiu de la parròquia de Gaüses, em vaig trobar amb un feix de papers lligats. Eren polsosos i rogencs. Vaig deslligar-los  amb curiositat i em vaig trobar amb una petita sorpresa. Era  un plec de cartes, algunes adreçades per un tal Mn. Salvador a un tal Mn. Joaquim.

 

    De bones a primeres no em vaig adonar qui eren. Per la mateixa informació que contenen vaig adonar-me que Mn. Salvador era el popular rector de Rocacorba. Allà va    estar-hi -no m’atreveixo a dir “viure-hi”- des de l’any 1904 fins l’any 1936: Mn.            Salvador Planas va morir l’any 1936. “

 

    En Pere Madrenys també hi va publicar la seva presentació que reprodueixo al final del meu article.

  

ELS SANTS DE DEBÒ

    A l’arxiu d’una parròquia poden trobar-s’hi sorpreses com ara una carta de mossèn Salvador, rector de Rocacorba, des del 1904 fina a 1939. S’adreça a mossèn Joaquim assassinat el 1936 i rector de Gaüses des del 1928 fins el 1936, després de ser vicari a Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa) i a Bordils[i].

 

    Capellans d’aquesta mena són els qui alimentaren la fe, i sobretot la bona fe, dels nostres pares i avis. Tot recordant-los un s’adona que la beatificació de monsenyor Escrivà esdevé una paròdia de tots ells.

 

    La publicació de la carta és, doncs, d’una actualitat sorprenent (amb tot d’evocacions que fan pensar. Crec que és interessant publicar-la).  També un petit homenatge a tants rectors de pagès d’altres èpoques i a tanta gent cristiana que (gràcies a Déu) mai seran beatificats.(Massa sovint han estat burlats com a tòpics “mossens tronxos” o per pompes curialesques. Ara en tenim bones mostres).  

    Possiblement l’autenticitat de la seva vida cristiana no necessita cap oficina de premsa que promogui o defensi la seva santa memòria ni cap revalidació vaticanesca. Vull creure que el valor de la seva vida, plena de pols i de silenci, no passarà desapercebut per Aquell que de cert és Jutge de la Història.

 

    No cal que ningú m’ho recordi. Ja m’adono que jo no soc pas com ells. Però, “el qui tingui orelles, que escolti, què diu l’Esperit a les Esglésies”.

Vet ací el contingut de la carta (hi faig algunes correccions per fer més entenadora la carta)

 

“Rocacorba, 1 de maig del 1929

 

    Benvolgut mossèn Joaquim: us agraeixo els vostres records que fa poc va portar-me el Pere de les Hermanites. Aquest jove se’l veu content, humil i net de cor, tot recol·lectant menjar per l’asil de les Germanetes dels Vells de Banyoles. Per aquí no va arreplegar-hi gaire res. Feina hi ha a recollir quatre trumfes per passar l’any. Vam dinar plegats.

    Parlant-me de vós i de la vostra parròquia va comentar que els feligresos li havien ben carregat el carro. Sort n’hi ha de gent com n Pere i com els vostres feligresos que encara es recorden dels pobres!

    També em comentà que cada tercer diumenge de maig es fa un aplec a la capella de Sant Roc de Gaüses. Oi sigui que ara hui deveu estar ben enfeinat. Aquí dalt també en tenim un pel setembre i ja sé quin hi pa hi couen. De part vostra em demanà  que us enviés alguna informació sobre el Sant per preparar-vos el sermó.

    Curiosament sant Roc mai no ha estat beatificat ni canonitzat. Quan va morir, cap allà al segle XIV, la cúria pontifícia ja feia un parell de segles que havia establert un complicat sistema d’elecció de sants. Sant Roc és un sant ben simpàtic: fill de la noblesa de Montpeller, va renunciar aviat al seu de; no va escriure ni va imposar mai cap camí espiritual a ningú, però va posar-se a caminar per servir a tothom, sobretot els apestats. El seu servei no vou valorat i, en canvi, es contagià i llagà del tot. Només un trist gos es recordava de portar-li una ica de pa. Com apestat que era ningú sap ben bé on morí i el cert és que no té cap tomba de marbre ni cap lletra d’or que la identifiqui. Així són els sants!

Però de capelles seves n’hi ha a pertot i el veureu amb el seu ca , caminant per tots els pobles. Normalment l’alt clergat no vol saber gaire res d’ell. Es veu que es poca cosa per ells. No m’estranya. Són de la mena d’aquells que, amb sotana acabada de sortir de la capsa, coll emmidonat i punys embotonats, resaven perquè el papa Lleó XIII es convertís quan es va atrevint a dir que els amos s’havien de recordar dels treballadors. Però un concili els mateixos pares conciliars s’afanyaren a invocar sant Roc per protegir-se de no sé quina mena de mal contagiós.

    Els sants de debò tots són si fa o no fa iguals, tant si els canonitzen com no. La majoria dels nostres sants més venerats no han estat mai canonitzats. I llegint vides de sants, d’alguns penso que seria molt santa la mare que els  tocà aguantar-los, però que ells...

    Segurament que capellans com nosaltres no mereixeran mai que els posin damunt d’un altar. Farien lleig: amb sotanes espellifades; cridant i esgargamellant-nos a Palau per refer un tros de teulat o per fer una trista cisterna,; la gent ja sap què els direm només d’obrir la boca de tant sentits que tenen els nostres sermons; i no sempre som prou polits... i si és que tenim alguna cosa per canonitzar, un cop morts, més valdria que es gastessin el dineral d’un procés per arreglar tantes esglésies ruïnoses o per atipar els pobres.

   

    Ara que uns he aclarit el que em demanàveu, vós podríeu aclarir-me si les canonitzacions són dogma de fe. No he llegit enlloc que ho siguin les beatificacions.

Però val més que calli, no fos que em degradessin. Em sabria greu deixar aquest niu d’àguiles.

    S’acosta Corpus Christi i m’agrada passejar Nostramo per aquests prats: que vegi que passem set i que els pobres pagesos són burlats per tothom. El deixo sobre el Pedró, agafo el violí i li faig un concert. Ell segur que m’escolta.

    De vegades he tingut la temptació de pensar que tot el que va dir i va fer Nostre Senyor és una falòrnia. Però veient homes com en Pere de l’Asil t’adones de la veritat que portà N. S. Jesucrist. I d’altres n’hi ha. Amb quina il·lusió una jove enfeinada d’allà baix fa dir el Parenostre als seus bordegassos!

    Quan en Pere de les Hermanites va marxar vaig quedar de nou tot sol. Aquí dalt tinc moltes estones per estar sol, ja ho sabeu. Vaig sortir al mirador de la roca i, tot el resant el rosari, mirava cap a llevant. Vesprejava i intentava ullar on era la vostra flamant parròquia. Un feligrès vostre m’explicà que sortint de missa es veia Rocacorba des del portant estant de l’església.

    També pensava veure la vostra parròquia. Però la vista em flaqueja. A vós us serà més fàcil veure la punta de la roca on hi ha la Mare de Déu. Per Ella no passarà mai desapercebuda la vostra vida a Gaüses. I perquè us sigui més fàcil recordar-ho, he posat a la punta del mirador una creu plena de mirallets que, a sol ixent, farà arribar fins a Gaüses la seva brillantor. 

    Aprofito l’avinentesa per demanar-vos un favor. Per llei natural em queden pocs anys de vida. M’hauríeu de preparar un epitafi semblant al de la tomba del vostre predecessor a Sant Aniol d’Aguja: “En esta trista soledat lo Reverent Joan Selles descansa i que, a pesar de tanta penansa, trenta anys de vicari hi ha estat. De Riudaura natural, aquí fou amortallat lo dia 18 de febrer de 1881, als 69 anys d’edat”

Voldria que jo, inútil servidor que aviat em presentaré davant de l’Amo amb les mans buides, tingués algun parenostre dels qui s’aturin a llegir-lo.

Esperant rebre la vostra benedicció, us envio la meva. Signat, Salvador Planas, prevere”

 

Per la transcripció,

Martirià Brugada, Rector de Gaüses

 

 

 

La presentació que en Pere Madrenys feia de l’article hi diu:

    Avui tindrà lloc al Vaticà la cerimònia de la beatificació del fundador de l’Opus Dei, Josemaría Escrivá, en presència de milers de persones, entre les quals hi haurà alguns centenars de gironins. Però aquesta beatificació ha despertat moltes opinions contràries dintre el si de la mateixa Església, fins i tot entre els capellans. Un d’ells, mossèn Martirià Brugada, rector de Gaüses, signa un comentari en el qual afirma que la beatificació d’Escrivá esdevé una paròdia perquè els sants de debò són uns altres, com tants cristians anònims i capellans de pobles petits als quals ha dedicat tota la seva vida.

 

 

 

 

---

[i] Mn. Josep M. Cervera i Berta, Testimoniatge de Fe i de Fidelitat. Els preveres de la Diòcesi de Girona víctimes de la revolta del 1936. Bisbat de Girona, Palahí Arts Gràfiques, 1991, p. 86