MN. SALVADOR PLANAS, RECTOR DE ROCACORBA
El
diumenge 17 de maig del 1992, el Punt Diari, a l’apartat RELIGIÓ (p. 29) em
publicà l’article que reprodueixo aquí. Recordo que va ser molt aplaudit entre companys
capellans. Alguns fins i tot em demanaren una fotocòpia de la suposada carta a
la que faig referència, entre ells l’aleshores rector de Rocacorba, Mn. Pere
Bach), el rector de Medinyà, Mn. Modest
Prats...
En
aquell moment jo era rector de la parròquia de Santa Maria de Gaüses, dintre el
terme municipal de Vilopriu, al Baix Empordà. Del municipi també en formava
part el veïnat de Valldevià, ja gairebé a l’Alt Empordà, a tocar de Sant Mori. També ho era de Sant Jordi Desvalls, Colomers,
Vilopriu, Valldevià, totes veïnes, entre Jafre i Cervià de Ter, a la riba del
Ter. Gaüses
limita amb Camallera (al N. O), Vilopriu (N. E.), Colomers (S. E. ) i Sant
Jordi Desvalls (S. O.).
Feia poc
que Mn. Josep M. Ballarín havia publicat el llibre MOSSÈN TRONXO (Club Editor,
1989) que en aquell moment m’agradà molt ja que, en context, era una apologia
dels capellans de poble. Ja abans, d’ell
n’havia llegit els llibres FRANCESCO (1967) i també llegiria amb fruïció AI
FRANCESC, SI ANEU A LES VALLS D’ANDORRA (1982), TRONXO M’HI TORNO (1994), EL
BON DÉU DELS BOLETS (1999)...
D’estudiant
al Seminari de Girona, Mn. Ballarín ens havia dirigit els Exercicis Espirituals
a la Cova de Manresa quan feia 3r curs de Teologia (1976 – 1977), des del
dilluns 29 de novembre al divendres 3 de desembre del 1976. En guardo molt bon
record i m’ajudà molt a situar-me en la meva vocació de capellà de parròquia. I segurament l’article que segueix en voldria
ser un ressò. O millor dit, per mi Mn.
Salvador Plana (+ 1936) era la versió gironina de Mn. Tronxo.
De Mn.
Salvador n’havia sentit a parlar en el meu entorn familiar de Banyoles,
sobretot per part d'un bon amic de la meva família, l’Antoni Rigau (el pare de la
Irene, de la Gemma, de l’Anton M.) i també al seminari. A l’Anton Rigau li
havia sentit explicar com havia mort Mn. Salvador: s’havia escapat pròpiament de
la persecució de les primeres setmanes de la guerra civil (cosa que Mn. Joaquim
Prunell, l’altre mossèn que hi evoco, no pogué evitar). Però no pogué escapar-se
d’una infecció als pulmons per la qual ingressà a l’hospital (l’antic hospital
de Santa Catalina de Girona). Allà els malalts hi estaven allitats en un
dormitori comunitari. Mentre era allà, una nit, li sobrevingué un atac de tos.
Aleshores, un altre pacient (sense gaire paciència) se li apropà i, tapant-li la
cara amb un coixí, l’afogà tot exclamant: “callaràs d’un cop!”. El cert és que Mn. Salvador hauria mort el 5 d'octubre del 1936, tal com m'informa l'amic Àngel Vergés, admirador seu. De Mn. Joaquim Prunell, ja en dic quelcom a l’encapçalament
de l’article.
L’article
el vaig enviar a en Pere Madrenys i Caballé (Sils, 1932 – Girona, 2021), amb qui tenia una
bona relació. Essent capellà (ordenat el 1956), havia esta oblat de l’Opus Dei
des del 1957 al 1973 (es pot dir, doncs, que coneixia bé l’Obra). A més, havia estudiat a la Universitat de Pamplona,
on es doctorà en Dret Canònic. Treballà a Europa Press, El Correo Catalàn,
Presència (va ser-ne director del 1979 al 1983), Hoja del Lunes, Full
Parroquial, Vida Catòlica, Or i Flama, Recull, Olot Missión i fou el primer
corresponsal de El País a Girona. I si bé va deixar el ministeri si bé, no es desvinculà de l’Església i fins formà
part del Forum Joan Alsina.
Quan vaig
enviar l’article a en Pere Madrenys, la introducció que hi vaig escriure era un
xic més llarga que no pas la publicada. Entre altres coses, hi deia:
“Fa deu
anys que soc capellà i cinc que tinc la sort d’estar de rector a Gaüses i a
altres quatre parròquies rurals. L’altre
dia, remenant l’arxiu de la parròquia de Gaüses, em vaig trobar amb un feix de
papers lligats. Eren polsosos i rogencs. Vaig deslligar-los amb curiositat i em
vaig trobar amb una petita sorpresa. Era un plec de cartes, algunes adreçades per un
tal Mn. Salvador a un tal Mn. Joaquim.
De bones
a primeres no em vaig adonar qui eren. Per la mateixa informació que contenen
vaig adonar-me que Mn. Salvador era el popular rector de Rocacorba. Allà va
estar-hi -no m’atreveixo a dir “viure-hi”- des de l’any 1904 fins l’any 1936:
Mn. Salvador Planas va morir l’any 1936. “
En Pere
Madrenys també hi va publicar la seva presentació que reprodueixo al final del
meu article.
ELS
SANTS DE DEBÒ
A
l’arxiu d’una parròquia poden trobar-s’hi sorpreses com ara una carta de mossèn
Salvador, rector de Rocacorba, des del 1904 fina a 1939. S’adreça a mossèn
Joaquim assassinat el 1936 i rector de Gaüses des del 1928 fins el 1936,
després de ser vicari a Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa) i a Bordils[i].
Capellans
d’aquesta mena són els qui alimentaren la fe, i sobretot la bona fe, dels
nostres pares i avis. Tot recordant-los un s’adona que la beatificació de
monsenyor Escrivà esdevé una paròdia de tots ells.
La
publicació de la carta és, doncs, d’una actualitat sorprenent (amb tot d’evocacions
que fan pensar. Crec que és interessant publicar-la). També un petit homenatge a tants rectors de
pagès d’altres èpoques i a tanta gent cristiana que (gràcies a Déu) mai
seran beatificats.(Massa sovint han estat burlats com a tòpics “mossens
tronxos” o per pompes curialesques. Ara en tenim bones mostres).
Possiblement l’autenticitat de la seva vida
cristiana no necessita cap oficina de premsa que promogui o defensi la seva
santa memòria ni cap revalidació vaticanesca. Vull creure que el valor de la
seva vida, plena de pols i de silenci, no passarà desapercebut per Aquell que
de cert és Jutge de la Història.
No cal
que ningú m’ho recordi. Ja m’adono que jo no soc pas com ells. Però, “el qui
tingui orelles, que escolti, què diu l’Esperit a les Esglésies”.
Vet ací
el contingut de la carta (hi faig algunes correccions per fer més entenadora
la carta)
“Rocacorba,
1 de maig del 1929
Benvolgut
mossèn Joaquim: us agraeixo els vostres records que fa poc va portar-me el Pere
de les Hermanites. Aquest jove se’l veu content, humil i net de cor, tot
recol·lectant menjar per l’asil de les Germanetes dels Vells de Banyoles. Per
aquí no va arreplegar-hi gaire res. Feina hi ha a recollir quatre trumfes per
passar l’any. Vam dinar plegats.
Parlant-me
de vós i de la vostra parròquia va comentar que els feligresos li havien ben
carregat el carro. Sort n’hi ha de gent com n Pere i com els vostres feligresos
que encara es recorden dels pobres!
També em
comentà que cada tercer diumenge de maig es fa un aplec a la capella de Sant
Roc de Gaüses. Oi sigui que ara hui deveu estar ben enfeinat. Aquí dalt també
en tenim un pel setembre i ja sé quin hi pa hi couen. De part vostra em demanà que us enviés alguna informació sobre el Sant
per preparar-vos el sermó.
Curiosament
sant Roc mai no ha estat beatificat ni canonitzat. Quan va morir, cap allà al
segle XIV, la cúria pontifícia ja feia un parell de segles que havia establert
un complicat sistema d’elecció de sants. Sant Roc és un sant ben simpàtic: fill
de la noblesa de Montpeller, va renunciar aviat al seu de; no va escriure ni va
imposar mai cap camí espiritual a ningú, però va posar-se a caminar per servir
a tothom, sobretot els apestats. El seu servei no vou valorat i, en canvi, es
contagià i llagà del tot. Només un trist gos es recordava de portar-li una ica
de pa. Com apestat que era ningú sap ben bé on morí i el cert és que no té cap
tomba de marbre ni cap lletra d’or que la identifiqui. Així són els sants!
Però de
capelles seves n’hi ha a pertot i el veureu amb el seu ca , caminant per tots
els pobles. Normalment l’alt clergat no vol saber gaire res d’ell. Es veu que
es poca cosa per ells. No m’estranya. Són de la mena d’aquells que, amb sotana
acabada de sortir de la capsa, coll emmidonat i punys embotonats, resaven
perquè el papa Lleó XIII es convertís quan es va atrevint a dir que els amos
s’havien de recordar dels treballadors. Però un concili els mateixos pares
conciliars s’afanyaren a invocar sant Roc per protegir-se de no sé quina mena
de mal contagiós.
Els
sants de debò tots són si fa o no fa iguals, tant si els canonitzen com no. La
majoria dels nostres sants més venerats no han estat mai canonitzats. I llegint
vides de sants, d’alguns penso que seria molt santa la mare que els tocà aguantar-los, però que ells...
Segurament
que capellans com nosaltres no mereixeran mai que els posin damunt d’un altar.
Farien lleig: amb sotanes espellifades; cridant i esgargamellant-nos a Palau
per refer un tros de teulat o per fer una trista cisterna,; la gent ja sap què
els direm només d’obrir la boca de tant sentits que tenen els nostres sermons;
i no sempre som prou polits... i si és que tenim alguna cosa per canonitzar, un
cop morts, més valdria que es gastessin el dineral d’un procés per arreglar
tantes esglésies ruïnoses o per atipar els pobres.
Ara que
uns he aclarit el que em demanàveu, vós podríeu aclarir-me si les canonitzacions
són dogma de fe. No he llegit enlloc que ho siguin les beatificacions.
Però val
més que calli, no fos que em degradessin. Em sabria greu deixar aquest niu
d’àguiles.
S’acosta
Corpus Christi i m’agrada passejar Nostramo per aquests prats: que vegi que
passem set i que els pobres pagesos són burlats per tothom. El deixo sobre el
Pedró, agafo el violí i li faig un concert. Ell segur que m’escolta.
De
vegades he tingut la temptació de pensar que tot el que va dir i va fer Nostre
Senyor és una falòrnia. Però veient homes com en Pere de l’Asil t’adones de la
veritat que portà N. S. Jesucrist. I d’altres n’hi ha. Amb quina il·lusió una
jove enfeinada d’allà baix fa dir el Parenostre als seus bordegassos!
Quan en
Pere de les Hermanites va marxar vaig quedar de nou tot sol. Aquí dalt tinc
moltes estones per estar sol, ja ho sabeu. Vaig sortir al mirador de la roca i,
tot el resant el rosari, mirava cap a llevant. Vesprejava i intentava ullar on
era la vostra flamant parròquia. Un feligrès vostre m’explicà que sortint de
missa es veia Rocacorba des del portant estant de l’església.
També
pensava veure la vostra parròquia. Però la vista em flaqueja. A vós us serà més
fàcil veure la punta de la roca on hi ha la Mare de Déu. Per Ella no passarà
mai desapercebuda la vostra vida a Gaüses. I perquè us sigui més fàcil
recordar-ho, he posat a la punta del mirador una creu plena de mirallets que, a
sol ixent, farà arribar fins a Gaüses la seva brillantor.
Aprofito
l’avinentesa per demanar-vos un favor. Per llei natural em queden pocs anys de
vida. M’hauríeu de preparar un epitafi semblant al de la tomba del vostre
predecessor a Sant Aniol d’Aguja: “En esta trista soledat lo Reverent Joan
Selles descansa i que, a pesar de tanta penansa, trenta anys de vicari hi ha
estat. De Riudaura natural, aquí fou amortallat lo dia 18 de febrer de 1881,
als 69 anys d’edat”
Voldria que jo, inútil servidor que aviat em presentaré
davant de l’Amo amb les mans buides, tingués algun parenostre dels qui
s’aturin a llegir-lo.
Esperant
rebre la vostra benedicció, us envio la meva. Signat, Salvador Planas, prevere”
Per la
transcripció,
Martirià
Brugada, Rector de Gaüses
La
presentació que en Pere Madrenys feia de l’article hi diu:
Avui
tindrà lloc al Vaticà la cerimònia de la beatificació del fundador de l’Opus
Dei, Josemaría Escrivá, en presència de milers de persones, entre les quals hi
haurà alguns centenars de gironins. Però aquesta beatificació ha despertat
moltes opinions contràries dintre el si de la mateixa Església, fins i tot
entre els capellans. Un d’ells, mossèn Martirià Brugada, rector de Gaüses, signa
un comentari en el qual afirma que la beatificació d’Escrivá esdevé una paròdia
perquè els sants de debò són uns altres, com tants cristians anònims i capellans
de pobles petits als quals ha dedicat tota la seva vida.
[i] Mn. Josep M. Cervera i Berta,
Testimoniatge de Fe i de Fidelitat. Els preveres de la Diòcesi de Girona
víctimes de la revolta del 1936. Bisbat de Girona, Palahí Arts Gràfiques, 1991,
p. 86
