COLLEZIONE PAOLO VI. L’apertura a l’art contemporani.

 Des del 13 de desembre del 2024 fins el 02 de març del 2025 el Museu Diocesà     de Barcelona va presentar la interessant Col·lecció del Papa Pau VI amb peces     de diversos artistes com Matisse, Dalí, de Chirico, Max Beckmann, David Hockney, Henry Moore, entre altres, totes procedents de diversos regals personals dels diversos artistes al Sant Pare. Després de la mort de Pau VI (06/08/1978), el seu secretari personal, Pasquale  Macchi va traslladar la col·lecció a Brescia

 

L’amic Mn. Robert Baró Cabrera, director del Secretariat Diocesà de Barcelona, i amb qui coincidírem estudiant història a la Facultat de la Universitat Autònoma     de Barcelona, em va demanar que redactés una presentació de l’exposició.

 

El text s’ha publicat al catàleg de l’exposició COLLEZIONES PAOLO VI. L’APERTURA A L’ART CONTEMMPORANI compartint signatura amb Giuliano Zanchi (Director de la Col·lecció Pau VI), Marisa Paderni (Presentadora de la col·lecció), Helena Alonso (Comissària de l’exposició).

 

Les presentacions diverses són en català, castellà i anglès. En el cas meu, el text català es presenta a les pp.19 i 20; el castellà, a les pp. 32 i 33; i l’anglès, a les pp. 46 i 47.  

 

Tot seguit reprodueixo la presentació meva:

 

 

 

L’ART CONTEMPORANI I  L’ESGLÉSIA

 

Que actualment els museus vaticans disposin d’unes 8000 obres d’Art Contemporani d’uns 300 artistes internacionals  és un testimoni  de la valoració que l’Església i especialment el Vaticà n’ha fet, si bé no sempre n’ha arribat el ressò en els museus diocesans i als centres de culte. La col·lecció havia començat amb poc més de 900 obres (el 1973). A suara se n’ha celebrat a el 50 aniversari de la seva inauguració, i que s’havia iniciat amb Pius XII. Joan XIII havia promogut les Setmanes d’Art Sagrat expressant la missió de l’Art Sagrat atribuint-li un caràcter gairebé sacramental (28 octubre 1961). Però serà Pau VI (papa des del juny del 1963 fins l’agost del 1978) qui va valorar i emmarcar l’art contemporani en la vida cristiana i eclesial.

 

El  Vaticà II havia obert tímidament la porta a una nova comprensió de l’art en l’espai litúrgic amb la Constitució Dogmàtica sobre la Sagrada Litúrgia, SACROSANCTUM CONCILIUM,  el 5 de desembre del 1963. Dels 7 capítols, convidant a la renovació de la litúrgia eclesial, es dedica un capítol sencer (cap. VII) a reconèixer la dignitat de l’art (n. 122) i la llibertat de l’artista (c. 123) si bé calia vetllar la seva adequació a la funció litúrgica (c. 124 -127). També convida a la revisió de la legislació referent a l’art sagrat i a la formació dels clergues en l’art.  El capítol previ (c. VI) s’havia dedicat a un altre element artístic fonamental  a la litúrgia, la música.  I, a la conclusió del concili (8 de desembre del 1965), enmig dels 7 missatges finals, s’enviava un significatiu MISSATGE ALS ARTISTES. Tot plegat, una picada d’ull que no es venia del no res: Pius XII (Mediator Dei, el 20 novembre 1947 i la Instrucció sobre l’art sagrat 1952) i Joan XXIII amb les Setmanes d’Art Sagrat n’eren un bon preàmbul.

 

Amb tot, on apareix  millor l’opció per l’art i pels artistes és a l’homilia o discurs que Pau VI pronuncià a la trobada amb artistes 7 de maig del 1964, al cap d’un any d’iniciar el seu pontificat. I com un ressò d’aquesta trobada, al discurs d’inauguració de la col·lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, el  23 de juny del 1973. Pau VI convida a renovar l'aliança, mai del tot interrompuda però maltractada per ambdues parts als darrers temps, entre l'Església i els artistes. "El Papa és el vostre amic", deia. I afegia: «Són raons del nostre ministeri les que ens fan venir a la vostra trobada». Per què?, podríem preguntar-nos. Què hi té a veure l’Església amb el món de la creació artística? Així ho explicava Pau VI: “Tenim necessitat de vosaltres. Si prescindíssim del vostre auxili, el nostre ministeri es tornaria balbucient i incert, i es veuria obligat a fer l'esforç, diríem, de fer-se ell mateix artístic, és més, de tornar-se profètic. Per assolir la força de l'expressió lírica de la bellesa intuïtiva caldria fer coincidir el sacerdoci amb l'art» .

 

Els misteris centrals de la fe cristiana no poden ser anunciats i comunicats de manera eficaç, concreta i tangible, sense la “ministerialitat” de l’art cristià, que serveix a la litúrgia i al camí de santedat dels batejats.

 

Posteriorment, continuant el solc obert per Pau VI,   Joan Pau II (carta als artistes, 4 abril 1999),  Benet XVI (trobada amb els artistes,  21 novembre 2009) i recentment el papa Francesc (23 de juny 2023, en ocasió del 50 aniversari de la inauguració de la col·lecció d’art contemporani als Museus Vatican) convidaran els artistes a aportar el seu geni en aquesta relació entre l’univers, el transcendent i l’home, a través de l’art.

 

I així, en els darrers anys s’han introduït a l’Església el concepte de la “via pulchritudinis”, de la bellesa com un camí cap a Déu. El 2006, l'Assemblea Plenària del Consell Pontifici de la Cultura oferia una interessant reflexió i una àmplia sèrie de propostes pastorals amb el document titulat “La Via Pulchritudinis , camí d'evangelització i de diàleg”  indicant que l’art contemporani ha de ser una eina per pensar, raonar, desvetllar preguntes, obrir a nous coneixements… El diàleg entre les obres contemporànies  (com les d’altres èpoques i cultures) no pot sinó desvetllar nous punts de vista, noves reflexions, noves atencions per part dels interessants en les obres contemporànies.

 

I si  ”L’artista è Profeta e Poeta”, ben segur que Kandinsky hauria signat aquests plantejaments.¿O és que potser el papa Montini coneixia el pensament de Kandinsky?  A la seva obra profètica “DE L’ESPIRITUAL EN L’ART” (editat el 1911), Vassili Kandinsky (1866 – 1944)  contempla la vida espiritual de la humanitat com una piràmide, i l'artista ha de conduir el profà fins al cim d'aquesta piràmide a través de l'exercici commovedor de l'art. Del que és espiritual en l'art és, sobretot, la resposta personal d'un gran artista davant les dificultats del seu ofici i la necessitat de perfilar un esquema teòric en què recolzar-se. Escrit l'any 1910, quan Kandinsky tot just acabava de pintar el seu primer quadre abstracte, aquest llibre és un dels textos teòrics imprescindibles que van canviar el curs de l'art modern. José M. Valverde escriuria les CARTAS A UN CURA ESCÉPTICO EN MATERIA DE ARTE MODERNO (1959) i altres teòrics també hi fan la seva aportació (Cfr. EL SAGRAT EN L’ART, Cruïlla, 1994, a partir de les Jornades sobre El sagrat en l’art, el 1993, organitzades per la Fundació Joan Maragall i la Fundació “la Caixa”).

 

Finalment: una desaprovació als “neos” que constantment tempten el món eclesiàstic i, a la vegada, una invitació a dedicar espais a l’art contemporani (per part dels responsables eclesiàstics)  i a convidar als i les artistes a aportar–hi les seves creacions, com també a fer-les present als espais litúrgics.  

L'APLEC DELS PERDONS - 2025

Cada segon diumenge de Quaresma, som molts els que participem a l'APLEC DELS PERDONS a l'ermita de Santa Cristina. Enguany hi he participat per 8a vegada. Altres anys ja he publicat ací l'homilia. També ho faig aquest any. Ja em direu que us en sembla. 

Al damunt dels nostres cants 

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.   

 

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! 

 

Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat. Que voleï!

Contemplem-la, en sa dolça majestat

(Composició  del 1895 de Joan Maragall i Gorina, amb música de Lluís Millet i Pagès, especialment famosa pels fets del Palau el 1960).

 

A la nostra ermita de Santa Cristina hi llueixen els diferents pendons o senyeres de diverses agrupacions i gremis de Lloret encapçalades per la  Senyera de Catalunya, la de Lloret de Mar i pel de l’Obreria de santa Cristina.

 

Segueixen els pendons de Ses Obreres, el de la Confraria de Sant Elm (dels antics mariners), la de Sant Pere (que agrupava els pescadors), el de sant Roc (del Casinet). I des d’avui, renovada, la dels hotelers, curiosament dedicada a sant Antoni Abat, potser perquè molts dels hotelers són descendents de ramaders del municipi.  

 

Tots aquests pendons volen agermanar-nos tant aquí a l’ermita com a la processó de Santa Cristina, si bé volen expressar aquestes identitats diferenciades, però a la vegada, també manifesten la vinculació d’aquells que integren els diversos grups a la mateixa comitiva dels devots de Santa Cristina.

 

Amb tot, no oblidem que, tant aquí a l’ermita com a la mateixa processó, aquell element que agermana a tots és la Santa Creu.

 

La Creu encapçala la processó, una bella creu neo-romànica dels anys 50 del metal·lista Narcís Carmaniu . També una bella Creu, amb el Crist de marfil, presideix l’església parroquial de Sant Romà. Una senzilla Creu presideix aquesta ermita, a més del Sant Crist a l’altar a la nau occidental. I encara, coneixem les Creus de Terme que trobem camí de Sant Pere del Bosc, com també una senzilla creu que, damunt del túnel anant cap a Vidreres, commemora el gloriós martiri de les beates germanes Fradera. Sense oblidar, encara, les nombroses creus que a les carreteres d’accés a Lloret recorden tants accidents mortals. I encara hi podríem afegir el record de la creu que, al capdamunt del carrer de la Creu (actualment Francesc Campderà) culminava en una creu de terme ara desapareguda on finalitzava el Viacrucis del Divendres Sant i des d’on es beneïa el municipi fins els anys cinquanta a la festa de la Santa Creu del maig, com ens ho  testimonia en Manel Boadas Nualart en el seu llibre FULLS DEL MEU CALENDARI (1998).                 

La Creu és la Senyera de tot el Poble Cristià: ens ho recorda la composició de Francesc Malgosa i Riera  (1926 – 2018).

Creu de Crist, senyera santa, eix del món, bandera i crit; fust sagrat on Crist moria recreant vers l’infinit l’univers del món, de l’home, Arbre sant , amb Sang ungit.,

 

I segurament, serà Mn. Jacint Verdaguer qui més ens enganxa en la seva composició dedicada a la Creu de Sant Pere del Bosc.

 

Nicolau Font va encarregar al poeta Jacint Verdaguer la reforma dels Goig de la Verge de Gràcia i un cant a la Creu de Terme, el qual va ser musicat pel compositor Càndid Candi, per tal de poder-lo cantar davant la Creu de Terme que, el 1898, Nicolau Font va fer construir a la vista del santuari, segons un projecte de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch —per la part de la drecera també va fer construir una altra creu de pedra, una mica més senzilla—, autor també de capella que s'alça just en la bifurcació del camí popular de Sant Pere i de la drecera.  Hi escau la lectura del càntic verdaguerià

 

Creu sagrada, Creu amada, vine, vine a nostre cor; Creu formosa, dolça esposa de Jesús nostre Senyor.

 

Tu ets la guia vers Maria de sa ermita en lo camí; la nau forta que a Déu porta amb Jesús que en tu morí.

 

Vine, vine, Creu divina a aquest poble del llorer, beneeix-lo, protegeix-lo, del cel mostra-li el sender.

 

La Creu no és un element decoratiu. Pels primers cristians era un objecte esgarrifós perquè en coneixien el significat cruel. Amb tot, pels cristians, la Creu és el nostre element identitari i identificatiu, que ens compromet, ens empeny, ens il·lumina, com ho fou la bardissa ardent per aquell Moisès que fugia esporuguit d’Egipte però que el Senyor, el Déu ardent, empenyé i comprometé per assolir la identitat, la llibertat, la dignitat del poble d’Israel. La Creu és el cel estrellat i lluminós que ens obre l’infinit.

 

L’evangelista sant Lluc ens especifica que “Moisés i Elies, amb Jesús, parlaven del seu traspàs”. Jesús, enlairat a la creu i amb els seus braços oberts, és el nou Moisés, és el nou Elies que no només assoleix la llibertat del seu poble sinó que ens compromet a fer-la realitat arreu on som, a on estiguem els seus seguidors. Jesús, enlairat a la creu i amb els braços oberts, és el nou Abraham que ens obre la immensitat de la volta del cel farcida d’estels que ens criden cap el més enllà, deixant enrere els valors terrenals i més vergonyosos, propis de l’egoisme i de tants miratges degradants. Jesús, trossejat damunt la creu i amb els braços oberts, fa possible la proximitat de Déu no pas com un foc devorador sinó com un foc ardent d’amor.

 

Així sigui.    

 

 MN. SALVADOR PLANAS, RECTOR DE ROCACORBA        

    El diumenge 17 de maig del 1992, el Punt Diari, a l’apartat RELIGIÓ (p. 29) em publicà l’article que reprodueixo aquí.  Recordo que va ser molt aplaudit entre companys capellans. Alguns fins i tot em demanaren una fotocòpia de la suposada carta a la que faig referència, entre ells l’aleshores rector de Rocacorba, Mn. Pere Bach),  el rector de Medinyà, Mn. Modest Prats...

 

    En aquell moment jo era rector de la parròquia de Santa Maria de Gaüses, dintre el terme municipal de Vilopriu, al Baix Empordà. Del municipi també en formava part el veïnat de Valldevià, ja gairebé a l’Alt Empordà, a tocar de Sant Mori.  També ho era de Sant Jordi Desvalls, Colomers, Vilopriu, Valldevià, totes veïnes, entre Jafre i Cervià de Ter, a la riba del Ter.  Gaüses limita amb Camallera (al N. O), Vilopriu (N. E.), Colomers (S. E. ) i Sant Jordi Desvalls (S. O.).

 

    Feia poc que Mn. Josep M. Ballarín havia publicat el llibre MOSSÈN TRONXO (Club Editor, 1989) que en aquell moment m’agradà molt ja que, en context, era una apologia dels capellans de poble. Ja abans,  d’ell n’havia llegit els llibres FRANCESCO (1967) i també llegiria amb fruïció AI FRANCESC, SI ANEU A LES VALLS D’ANDORRA (1982), TRONXO M’HI TORNO (1994), EL BON DÉU DELS BOLETS (1999)...

 

    D’estudiant al Seminari de Girona, Mn. Ballarín ens havia dirigit els Exercicis Espirituals a la Cova de Manresa quan feia 3r curs de Teologia (1976 – 1977), des del dilluns 29 de novembre al divendres 3 de desembre del 1976. En guardo molt bon record i m’ajudà molt a situar-me en la meva vocació de capellà de parròquia.  I segurament l’article que segueix en voldria ser un ressò.  O millor dit, per mi Mn. Salvador Plana (+ 1936) era la versió gironina de Mn. Tronxo.

 

    De Mn. Salvador n’havia sentit a parlar en el meu entorn familiar de Banyoles, sobretot per part d'un bon amic de la meva família, l’Antoni Rigau (el pare de la Irene, de la Gemma, de l’Anton M.) i també al seminari. A l’Anton Rigau li havia sentit explicar com havia mort Mn. Salvador: s’havia escapat pròpiament de la persecució de les primeres setmanes de la guerra civil (cosa que Mn. Joaquim Prunell, l’altre mossèn que hi evoco, no pogué evitar). Però no pogué escapar-se d’una infecció als pulmons per la qual ingressà a l’hospital (l’antic hospital de Santa Catalina de Girona). Allà els malalts hi estaven allitats en un dormitori comunitari. Mentre era allà, una nit, li sobrevingué un atac de tos. Aleshores, un altre pacient (sense gaire paciència) se li apropà i, tapant-li la cara amb un coixí, l’afogà tot exclamant: “callaràs d’un cop!”. El cert és que Mn. Salvador hauria mort el 5 d'octubre del 1936, tal com m'informa l'amic Àngel Vergés, admirador seu.  De Mn. Joaquim Prunell, ja en dic quelcom a l’encapçalament de l’article. 

 

    L’article el vaig enviar a en Pere Madrenys i Caballé  (Sils, 1932 – Girona, 2021), amb qui tenia una bona relació. Essent capellà (ordenat el 1956), havia esta oblat de l’Opus Dei des del 1957 al 1973 (es pot dir, doncs, que coneixia bé l’Obra). A més,  havia estudiat a la Universitat de Pamplona, on es doctorà en Dret Canònic. Treballà a Europa Press, El Correo Catalàn, Presència (va ser-ne director del 1979 al 1983), Hoja del Lunes, Full Parroquial, Vida Catòlica, Or i Flama, Recull, Olot Missión i fou el primer corresponsal de El País a Girona. I si bé va deixar el ministeri si bé,  no es desvinculà de l’Església i fins formà part del Forum Joan Alsina.

 

    Quan vaig enviar l’article a en Pere Madrenys, la introducció que hi vaig escriure era un xic més llarga que no pas la publicada. Entre altres coses, hi deia:

 

    “Fa deu anys que soc capellà i cinc que tinc la sort d’estar de rector a Gaüses i a altres     quatre parròquies rurals.  L’altre dia, remenant l’arxiu de la parròquia de Gaüses, em vaig trobar amb un feix de papers lligats. Eren polsosos i rogencs. Vaig deslligar-los  amb curiositat i em vaig trobar amb una petita sorpresa. Era  un plec de cartes, algunes adreçades per un tal Mn. Salvador a un tal Mn. Joaquim.

 

    De bones a primeres no em vaig adonar qui eren. Per la mateixa informació que contenen vaig adonar-me que Mn. Salvador era el popular rector de Rocacorba. Allà va    estar-hi -no m’atreveixo a dir “viure-hi”- des de l’any 1904 fins l’any 1936: Mn.            Salvador Planas va morir l’any 1936. “

 

    En Pere Madrenys també hi va publicar la seva presentació que reprodueixo al final del meu article.

  

ELS SANTS DE DEBÒ

    A l’arxiu d’una parròquia poden trobar-s’hi sorpreses com ara una carta de mossèn Salvador, rector de Rocacorba, des del 1904 fina a 1939. S’adreça a mossèn Joaquim assassinat el 1936 i rector de Gaüses des del 1928 fins el 1936, després de ser vicari a Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa) i a Bordils[i].

 

    Capellans d’aquesta mena són els qui alimentaren la fe, i sobretot la bona fe, dels nostres pares i avis. Tot recordant-los un s’adona que la beatificació de monsenyor Escrivà esdevé una paròdia de tots ells.

 

    La publicació de la carta és, doncs, d’una actualitat sorprenent (amb tot d’evocacions que fan pensar. Crec que és interessant publicar-la).  També un petit homenatge a tants rectors de pagès d’altres èpoques i a tanta gent cristiana que (gràcies a Déu) mai seran beatificats.(Massa sovint han estat burlats com a tòpics “mossens tronxos” o per pompes curialesques. Ara en tenim bones mostres).  

    Possiblement l’autenticitat de la seva vida cristiana no necessita cap oficina de premsa que promogui o defensi la seva santa memòria ni cap revalidació vaticanesca. Vull creure que el valor de la seva vida, plena de pols i de silenci, no passarà desapercebut per Aquell que de cert és Jutge de la Història.

 

    No cal que ningú m’ho recordi. Ja m’adono que jo no soc pas com ells. Però, “el qui tingui orelles, que escolti, què diu l’Esperit a les Esglésies”.

Vet ací el contingut de la carta (hi faig algunes correccions per fer més entenadora la carta)

 

“Rocacorba, 1 de maig del 1929

 

    Benvolgut mossèn Joaquim: us agraeixo els vostres records que fa poc va portar-me el Pere de les Hermanites. Aquest jove se’l veu content, humil i net de cor, tot recol·lectant menjar per l’asil de les Germanetes dels Vells de Banyoles. Per aquí no va arreplegar-hi gaire res. Feina hi ha a recollir quatre trumfes per passar l’any. Vam dinar plegats.

    Parlant-me de vós i de la vostra parròquia va comentar que els feligresos li havien ben carregat el carro. Sort n’hi ha de gent com n Pere i com els vostres feligresos que encara es recorden dels pobres!

    També em comentà que cada tercer diumenge de maig es fa un aplec a la capella de Sant Roc de Gaüses. Oi sigui que ara hui deveu estar ben enfeinat. Aquí dalt també en tenim un pel setembre i ja sé quin hi pa hi couen. De part vostra em demanà  que us enviés alguna informació sobre el Sant per preparar-vos el sermó.

    Curiosament sant Roc mai no ha estat beatificat ni canonitzat. Quan va morir, cap allà al segle XIV, la cúria pontifícia ja feia un parell de segles que havia establert un complicat sistema d’elecció de sants. Sant Roc és un sant ben simpàtic: fill de la noblesa de Montpeller, va renunciar aviat al seu de; no va escriure ni va imposar mai cap camí espiritual a ningú, però va posar-se a caminar per servir a tothom, sobretot els apestats. El seu servei no vou valorat i, en canvi, es contagià i llagà del tot. Només un trist gos es recordava de portar-li una ica de pa. Com apestat que era ningú sap ben bé on morí i el cert és que no té cap tomba de marbre ni cap lletra d’or que la identifiqui. Així són els sants!

Però de capelles seves n’hi ha a pertot i el veureu amb el seu ca , caminant per tots els pobles. Normalment l’alt clergat no vol saber gaire res d’ell. Es veu que es poca cosa per ells. No m’estranya. Són de la mena d’aquells que, amb sotana acabada de sortir de la capsa, coll emmidonat i punys embotonats, resaven perquè el papa Lleó XIII es convertís quan es va atrevint a dir que els amos s’havien de recordar dels treballadors. Però un concili els mateixos pares conciliars s’afanyaren a invocar sant Roc per protegir-se de no sé quina mena de mal contagiós.

    Els sants de debò tots són si fa o no fa iguals, tant si els canonitzen com no. La majoria dels nostres sants més venerats no han estat mai canonitzats. I llegint vides de sants, d’alguns penso que seria molt santa la mare que els  tocà aguantar-los, però que ells...

    Segurament que capellans com nosaltres no mereixeran mai que els posin damunt d’un altar. Farien lleig: amb sotanes espellifades; cridant i esgargamellant-nos a Palau per refer un tros de teulat o per fer una trista cisterna,; la gent ja sap què els direm només d’obrir la boca de tant sentits que tenen els nostres sermons; i no sempre som prou polits... i si és que tenim alguna cosa per canonitzar, un cop morts, més valdria que es gastessin el dineral d’un procés per arreglar tantes esglésies ruïnoses o per atipar els pobres.

   

    Ara que uns he aclarit el que em demanàveu, vós podríeu aclarir-me si les canonitzacions són dogma de fe. No he llegit enlloc que ho siguin les beatificacions.

Però val més que calli, no fos que em degradessin. Em sabria greu deixar aquest niu d’àguiles.

    S’acosta Corpus Christi i m’agrada passejar Nostramo per aquests prats: que vegi que passem set i que els pobres pagesos són burlats per tothom. El deixo sobre el Pedró, agafo el violí i li faig un concert. Ell segur que m’escolta.

    De vegades he tingut la temptació de pensar que tot el que va dir i va fer Nostre Senyor és una falòrnia. Però veient homes com en Pere de l’Asil t’adones de la veritat que portà N. S. Jesucrist. I d’altres n’hi ha. Amb quina il·lusió una jove enfeinada d’allà baix fa dir el Parenostre als seus bordegassos!

    Quan en Pere de les Hermanites va marxar vaig quedar de nou tot sol. Aquí dalt tinc moltes estones per estar sol, ja ho sabeu. Vaig sortir al mirador de la roca i, tot el resant el rosari, mirava cap a llevant. Vesprejava i intentava ullar on era la vostra flamant parròquia. Un feligrès vostre m’explicà que sortint de missa es veia Rocacorba des del portant estant de l’església.

    També pensava veure la vostra parròquia. Però la vista em flaqueja. A vós us serà més fàcil veure la punta de la roca on hi ha la Mare de Déu. Per Ella no passarà mai desapercebuda la vostra vida a Gaüses. I perquè us sigui més fàcil recordar-ho, he posat a la punta del mirador una creu plena de mirallets que, a sol ixent, farà arribar fins a Gaüses la seva brillantor. 

    Aprofito l’avinentesa per demanar-vos un favor. Per llei natural em queden pocs anys de vida. M’hauríeu de preparar un epitafi semblant al de la tomba del vostre predecessor a Sant Aniol d’Aguja: “En esta trista soledat lo Reverent Joan Selles descansa i que, a pesar de tanta penansa, trenta anys de vicari hi ha estat. De Riudaura natural, aquí fou amortallat lo dia 18 de febrer de 1881, als 69 anys d’edat”

Voldria que jo, inútil servidor que aviat em presentaré davant de l’Amo amb les mans buides, tingués algun parenostre dels qui s’aturin a llegir-lo.

Esperant rebre la vostra benedicció, us envio la meva. Signat, Salvador Planas, prevere”

 

Per la transcripció,

Martirià Brugada, Rector de Gaüses

 

 

 

La presentació que en Pere Madrenys feia de l’article hi diu:

    Avui tindrà lloc al Vaticà la cerimònia de la beatificació del fundador de l’Opus Dei, Josemaría Escrivá, en presència de milers de persones, entre les quals hi haurà alguns centenars de gironins. Però aquesta beatificació ha despertat moltes opinions contràries dintre el si de la mateixa Església, fins i tot entre els capellans. Un d’ells, mossèn Martirià Brugada, rector de Gaüses, signa un comentari en el qual afirma que la beatificació d’Escrivá esdevé una paròdia perquè els sants de debò són uns altres, com tants cristians anònims i capellans de pobles petits als quals ha dedicat tota la seva vida.

 

 

 

 

---

[i] Mn. Josep M. Cervera i Berta, Testimoniatge de Fe i de Fidelitat. Els preveres de la Diòcesi de Girona víctimes de la revolta del 1936. Bisbat de Girona, Palahí Arts Gràfiques, 1991, p. 86

 44 ANYS DESPRÉS

El 22 de febrer del 1981, el dia abans del cop d’estat, vaig ser ordenat prevere pel bisbe Jaume Camprodon a l’ara reconeguda com a basílica de Sant Esteve d’Olot. Uns dies abans vaig escriure diverses invitacions a particulars i també alguna de col·lectiva (p. e.  a la Polifònica de Girona -en la que hi havia cantat els cursos 78/79 i 79/80, al cor del Centre Excursionista d’Olot que en aquells moments dirigia...), els joves de TROCA...

 

Un dels col·lectius que hi vaig convidar fou la Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids de Girona (ara denominada Fraternitat Cristiana de Persones amb Discapacitat) o més coneguda com la Frater des de la seva revista interna CRIDA.

 

Aquest moviment el vaig conèixer quan, essent seminarista, els caps de setmana anava a Sant Feliu de Pallerols (si no recordo malament el curs 1976 / 77) per col·laborar a les tasques de la Parròquia amb l’aleshores rector Mn. Pere Soler Massa (1935 – 2014), una persona propera al moviment i que n’agafà el relleu per ser-ne el consiliari. Fins aleshores el consiliari n’havia estat Mn. Josep M.  Melció Pujol (1935 – 2013, molt més conegut com en Mel), banyolí i un gran fotògraf de la Garrotxa. El primer consiliari i pràcticament el fundador havia estat Mn. Joan Garangou Pujolràs (1932 – 2017).

 

I moltes de les reunions es feien a la rectoria de Sant Miquel de la Pineda, actualment un bon restaurant i en aquell moment residència del rector Mn. Miquel Torra Bustins (1892 -1982).

 

I bé, quan jo vaig anar de vicari a Sant Cristòfor les Fonts, allà es formà un grup de la Frater del què jo n’era el consiliari. I el nostre grup agafàrem el relleu de redactar mensualment la revista del moviment (en aquell moment uns fulls ciclostilats) que l’atorgàrem un nom -CRIDA-. També recordo que, seria l’estiu del 1980, que amb el meu Renault R4 i amb tres ocupants més (la Carmen i dos altres fraterns de qui no recordo el nom) anàrem a Andalusia per participar a una assemblea anual del moviment. I la calor que vàrem passar aquells dies la recordaré sempre més.

 

Doncs bé, copio aquí la invitació que imprimírem a la CRIDA i que es reprodueix al llibre PINZELLADES DE FRATERNITAT (impresa a l’Impremta Pagès d’Anglès  el 2000). El llibre recull molts dels articles que redactàrem els seus consiliaris on n’hi ha una colla de meus i que penso anar recollint a aquest meu DIARI DEL CAPELLÀ.  

 

Mn. Benet Galí, bon cronista, en fa la introducció i presenta els diversos consiliaris començant pel P. Henri François, el Consiliari Internacional i fundador del moviment i que morí el 3 de febrer de 1986. Mn. Benet també m’ha ajudat a recordar el llistat dels primers consiliaris tal com recullo en aquesta introducció.

 

Tot seguit, copio el meu primer escrit que és el primer que segueix als del P. Henri François i que es publicà a CRIDA núm. 71, el febrer de 1981.

 

 

 

COMPORTAR-SE D’ACORD AMB LA VOCACIÓ REBUDA

“Us exhorto a comportar-vos d’una manera digna

de la vocació a què heu estat cridats” Ef 4, 1

 

Al cap d’un any de treballar a la parròquia de Batet i a la parròquia de Les Font, totes dues a les afores d’Olot, tinc el goigs de fer-vos saber que, si a Déu plau, el nostre bisbe Jaume de Girona m’ordenarà de prevere, és a dir, de capellà, el proper diumenge , dia 22 de febrer, a les cinc de la tarda, a l’església de Sant Esteve d’Olot.

 

Si ara us ho dic en començar el meu escrit és per convidar-vos a tots els de la Fraternitat a aquesta joiosa celebració que us toca molt de prop i així donar-ne junts gràcies a Déu.

 

La meva relació amb el món dels malalts i minusvàlids ve de molt enllà. Ha estat de mica en mica que m’he adonat de la soledat i la marginació que es sofreix pel fet de tenir unes dificultats físiques més o menys pronunciades.

 

Quan anava a Sant Feliu de Pallerols els dissabtes i diumenge, Mn. Pere Soler em va fer descobrir la importància d’aquest moviment especialitzat, que tot revisant unes actituds i una vida, tants malalts com minusvàlids, per ells mateixos, descobreixen les possibilitats i es llencen a treballar enmig de la societat per aportar-hi, com qualsevol altre cristià, valors evangèlics. I això és molt seriós.

 

Els pocs mesos que vaig estar a Santa Coloma de Farners i ara a Olot, he seguit molt més de prop la dinàmica d’aquest moviment. I estic molt content d’estar integrat en un grup de joves de la Fraternitat.

 

La realitat del minusvàlid i del malalt és molt dura. No es pot pas dissimular, però tampoc ens ha d’aclaparar. Per això he encapçalat l’escrit amb les paraules de sant Pau: “Us exhorto a comportar-vos d’una manera digna de la vocació a què heu estat cridats”.

 

Així doncs, en acceptar el ministeri presbiteral també procuraré comportar-me d’una manera digna de la vocació cristiana que he rebut. Ser capellà avui sovint resulta dur, però us dic que ho veig engrescador. La vostra realitat també es veu dura però quan es procura ser fidel a la vocació enmig del món ben segur que aquesta resulta engrescadora. 

 

Com a persones, com a minusvàlids i com a cristians porteu germanor, alegria, solidaritat, perdó, compromís, responsabilitat... I això a partir de la vostra realitat. Cal que la nostra societat s’adoni que l’home -l’home i la dona- no es valora per l’eficàcia, per ser més “guapo”... La persona humana és molt més que tot això. I vosaltres, fent una pinya compacta dintre de la Frater, cal que ho recordeu ben fort a la gent del nostre temps.

 

Aquesta feina ens l’encomana Jesús.  I no ens deixa pas sols. La força del seu Esperit no ens mancarà. I Maria també fa camí amb nosaltres.

 

 

 Capellans casats o capellans cèlibes? 

Publico un article que vaig escriure per la revista FOC NOU (juliol – Agost 2014). En aquell moment jo era rector de Constantins, Sant Julià del Llor, Bonmatí, Sant Martí Sapresa i Anglès, parròquies que fan de xarnera entre la Selva i el Gironès. Quan a Mn. Josep Castellà se li encomanaren aquestes parròquies (2017) també li afegiren les parròquies de La Cellera, Amer, Sant Climent d’Amer, Osor i el santuari del Coll.

 

COMUNITATS CRISTIANES SENSE EUCARISTIA?

    Parlant amb els periodistes, el papa Francesc, quan tornava de Terra Santa (el 26 de maig del 2014), va afirmar: “L’Església catòlica té capellans casats: catòlics grecs, catòlics coptes, n’hi ha en el ritus oriental... Perquè no es debat sobre un dogma, sinó sobre una rebla de vida que jo aprecio molt i que és un do per a l’Església. Però al no ser un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”.

    Val a dir que no hi ha solucions màgiques per aquest problema de l’Església occidental dels nostres dies, especialment en les comunitats parroquials del món rural, i que sempre s’ha volgut solventar des de plantejaments de comunitats urbanes on, amb pocs capellans, amb esglésies més grans i amb persones ben preparades, es pot resoldre un problema que sí és dogmàtic: i és que una comunitat cristiana no pot prescindir de la celebració dominical de l’Eucaristia.

    En les petites comunitats rurals es fa molt més urgent trobar-hi solució. No n’hi ha prou amb mesures que poden ser transitòries o circumstancials, com són les celebracions sense prevere.

    Cal plantejar-se seriosament el que han expressat els cardenals Martini, Scola, Hummer... i posar sobre la taula la possibilitat de l’ordenació de viri probati (mentre en quedin, que també es van fent grans). També cal plantejar la possibilitat de fer més extensiva l’ordenació al diaconat d’homes madurs que, després d’un temps prudencial, siguin admesos al ministeri presbiteral. I cal no limitar les campanyes vocacionals a nois joves, i plantejar-ho també a jubilats preparats. Cal no refiar-se del transvasament de vocacions provinents de les esglésies del Tercer Món, com ja ha posat en alerta el Papa. Cal també -perquè no?- plantejar-se la readmissió de preveres que es secularitzaren, i que s’han mantingut fidels, i discrets, a la vida eclesial. I amb el temps, Déu dirà.

    I si, a l’Església Catòlica de ritus llatí, el celibat nou fou obligatori fins el concili Laterà II (celebrat el 1139), potser comença a ser el moment de fer un altre plantejament per a l’Església de les properes dècades. I és que els responsables eclesials es deuen a les comunitats cristianes, per senzilles que siguin. I no es deuen a plantejaments neoplatònics que consideraven impropi del sagrat les relacions matrimonials. ¿O és que potser el matrimoni no és un sagrament de l’Església?

Per acabar, quan, als anys 40 i 50 del  segle passat (després de la Guerra Civil), els seminaris menors s’omplien de joves estudiants per solucionar un problema de manca de centres de batxillerat als pobles, es deia que aquesta era la voluntat de Déu.  I ara que es fan més isolades les ordenacions presbiterals, ¿no serà que Déu vol que ens plantegem una altre manera de donar solució a aquesta situació?

 AMB ELS GRUPS D’ESPLAI D’OLOT

La vida de molts capellans ha estat lligada als esplais o als agrupaments escoltes, especialment en les etapes de vicariat.  L’any 2002 en Joaquim Monturiol va editar el llibre GAMOSSINOS 20 ANYS. UNA EXPERIÈNCIA D’EDUCACIÓ EN EL LLEURE A OLOT (Impremta Callís, Olot 2002) recollint diversos testimonis d’aquella experiència en ocasió del 20 aniversari de la seva fundació. En Joaquim Monturiol també em demanà la meva aportació que no fou altra que la de fer un esbós del treball amb els grups d’esplai vinculats a la parròquia de Sant Cristòfor les Fonts d’Olot que tenia el seu centre d’operacions a l’edifici de l’antic convent dels Caputxins, al carrer Joaquim Vayreda, 23, d’Olot.    

 

Recordant el Grup d’Esplai de La Caixa

Des del gener del 1980 al setembre del 1983 vaig estar destinat com a vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor Les Fonts d’Olot. I una de les experiències més interessants d’aquell moment fou la relació amb els grups d’esplai dels Caputxins.

D’aquella etapa de la meva vida en podria fer diverses anàlisis. Segurament que, en un racó o altre, en trobaria documentació sobrera i sé d’algú que n’ha recollit i publica (en Pere Soler[i], en Pep Montbardó...).

Els grups d’esplai dels Caputxins venien de temps i havien estat recolzats pels mossens de Les Font, especialment Mn. Salvador Batalla i Mn. Joan Naspleda. Quan jo vaig arribar, el responsable de la Parròquia era Mn. Narcís Ponsatí i l’ajudava l’Enric Roura, ara també mossèn[ii]. Posteriorment, va venir de rector de Les Fonts Mn. Martirià Pla.

Un dels treballs que se m’encomanà a Les Fonts fou el de col·laborar amb l’Enric en l’animació del Centre d’Esplai dels Caputxins que tenia encomanada l’organització de les colònies d’estiu, amb en Catà, els germans Soler, en Ramon, la Tat, la Ita... i, és clar, la Maribel i en Sidro. I també hi havia en Pep Plana, àlies el Xileno.

Ben aviat, per tal de donar resposta a la necessitat d’atendre més contínuament als nois i noies que havien participat a les colònies d’estiu i que ja s’agrupaven de forma desorganitzada en diverses colles, es va pensar d’oferir una programació amb propostes elementals que tendissin a la coordinació, a la motivació, a la relació, a la partició, a la reflexió, al compromís, al servei...

En aquell moment hi havia un grup al barri de Sant Miquel, un altre al de Sant Cristòfor (el popular barri anomenat dels “boits” que, tot sigui dit, que com és amunt, més ho són), un a Sant Pere Màrtir, el dels Caputxins (pròpiament) i els dels pisos anomenats de La Caixa. Tot i les dificultats que hi havia, l’experiència reeixí. I així, respectant uns grups naturals i un ambient propi proper i senzill, s’assolien uns objectius bàsics interessants i realistes. Era un bon servei que s’oferia des d’un àmbit d’Església, amb la col·laboració del Servei de Colònies de Vacances del Bisbat.

Dins d’aquell marc general, recordo que cal situar-hi el grup de La Caixa (al sector nord / oest). En Pep Plana, antic monitor dels joves que ara començaven al barri de La Caixa, va fer d’enllaç amb l’equip coordinador que es reunia a l’antic convent dels Caputxins. En aquell nou grup, hi havia també el seu germà, en Màrius, que n’era un xic l’ànima. Era una colla d’adolescents que s’havia format de forma espontània i natural en aquell veïnat. Recorden bé els seus salts i les pedalades per les places de l’entorn on se’ls veia jugar i coneixen bé les seves pells les gorgues del Fluvià on, tots plegats, més d’un cop, a ple estiu, s’hi havia remullat i cabussat. A més d’en Màrius, d’aquella colla recordo en Dídac, en Quim, en Jaume...

L’experiència fou positiva, com es manifestà diverses vegades: castanyades, campionats de “palo-mato” entre les diverses colles,   els primers carnestoltes públics d’Olot amb la participació de tots els grups distribuïts en diverses comparses, alguna campanya de solidaritat...

Vaig marxar d’Olot el setembre del 1983 per anar al Maresme, a Calella (del 1983 al 1987). Vaig fer-ho amb el meu Renault 4L de l’ànec groc i per la carretera de la Vall de Bas. No m’amago de dir que vaig fer-ho plorant com un beneït mentre anava carretera enllà. Segurament en aquell moment a mi em convenia començar una nova etapa de la vida. Però no fou fàcil del tot. A Olot hi deixava il·lusions, ganes d’acompanyar gent jove i d’obrir nous horitzons... Deixava amics, encerts i fracassos, projectes i realitzacions. A Sant Esteve d’Olot hi havia estat ordenat capellà el 22 de febrer del 1981 (precisament la vigília del 23 F) i m’havia sentit molt acompanyat en aquell moment i en iniciar els meus primers passos del meu ministeri.

Marxava i preferia oblidar. Si haguera recordat massa, m’hauria esquinçat el cor. I mentre es desgranaven els dies, de la Garrotxa al Maresme els quilòmetres que els separen s’anaven fent més llargs. Calella, al llarg de quatre anys, m’havia d’obrir a noves realitats i a nous companys de camí.

Des d’aleshores, han passat uns quants anys. Entretant he estat també a Sant Jordi Desvalls (set anys) i en fa gairebé vuit que estic a Palafrugell. Amb el pas dels anys possiblement la feina m’ha encotillat excessivament i l’edat m’ha allunyat massa del jovent i de la mainada, de qui em sento més el seu avi que no pas un d’ells, com intentava a Olot. Tot i així, quan posteriorment he trobat algú que m’ha recordat aquelles experiències viscudes a Olot, ho he agraït. I sobretot he agraït quan m’he adonat que aquella experiència ha servit per eixamplar mirades, per assumir compromisos amb cor generós, per adreçar passes per camins de pau, per viure una realitat sempre en el present amb actituds de futur...

Mn. Martirià Brugada i Clotas                                                                                                Vicari de la Parròquia de Sant Cristòfor les Fonts del 1980 al 1983

 

---

[i] Pere Soler, L’educació en el lleure a Girona,, Universitat de Girona, desembre 1995. El mateix  Joaquim Monturiol , “L’educació laica en el lleure. El cas d’Esplais de la Garrotxa, una entitat que porta 25 educant en el lleure”, a Revista de Girona, ISSN 0211-2663, Nº 275, 2012, págs. 46-50;                     Esplais de la Garrotxa: més d'un quart de segle d'educació en el lleure a la Garrotxa, Joaquim Monturiol Sanés, Marta Olivet, Ariadna Pagès Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, ISSN 0211-8424, Nº. 21, 2010, págs. 545-564

 

[ii] Des del 2009, rector de Santa Maria de Blanes