L'APLEC DELS PERDONS - 2025

Cada segon diumenge de Quaresma, som molts els que participem a l'APLEC DELS PERDONS a l'ermita de Santa Cristina. Enguany hi he participat per 8a vegada. Altres anys ja he publicat ací l'homilia. També ho faig aquest any. Ja em direu que us en sembla. 

Al damunt dels nostres cants 

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.   

 

Au, companys, enarborem-la en senyal de germandat! 

 

Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat. Que voleï!

Contemplem-la, en sa dolça majestat

(Composició  del 1895 de Joan Maragall i Gorina, amb música de Lluís Millet i Pagès, especialment famosa pels fets del Palau el 1960).

 

A la nostra ermita de Santa Cristina hi llueixen els diferents pendons o senyeres de diverses agrupacions i gremis de Lloret encapçalades per la  Senyera de Catalunya, la de Lloret de Mar i pel de l’Obreria de santa Cristina.

 

Segueixen els pendons de Ses Obreres, el de la Confraria de Sant Elm (dels antics mariners), la de Sant Pere (que agrupava els pescadors), el de sant Roc (del Casinet). I des d’avui, renovada, la dels hotelers, curiosament dedicada a sant Antoni Abat, potser perquè molts dels hotelers són descendents de ramaders del municipi.  

 

Tots aquests pendons volen agermanar-nos tant aquí a l’ermita com a la processó de Santa Cristina, si bé volen expressar aquestes identitats diferenciades, però a la vegada, també manifesten la vinculació d’aquells que integren els diversos grups a la mateixa comitiva dels devots de Santa Cristina.

 

Amb tot, no oblidem que, tant aquí a l’ermita com a la mateixa processó, aquell element que agermana a tots és la Santa Creu.

 

La Creu encapçala la processó, una bella creu neo-romànica dels anys 50 del metal·lista Narcís Carmaniu . També una bella Creu, amb el Crist de marfil, presideix l’església parroquial de Sant Romà. Una senzilla Creu presideix aquesta ermita, a més del Sant Crist a l’altar a la nau occidental. I encara, coneixem les Creus de Terme que trobem camí de Sant Pere del Bosc, com també una senzilla creu que, damunt del túnel anant cap a Vidreres, commemora el gloriós martiri de les beates germanes Fradera. Sense oblidar, encara, les nombroses creus que a les carreteres d’accés a Lloret recorden tants accidents mortals. I encara hi podríem afegir el record de la creu que, al capdamunt del carrer de la Creu (actualment Francesc Campderà) culminava en una creu de terme ara desapareguda on finalitzava el Viacrucis del Divendres Sant i des d’on es beneïa el municipi fins els anys cinquanta a la festa de la Santa Creu del maig, com ens ho  testimonia en Manel Boadas Nualart en el seu llibre FULLS DEL MEU CALENDARI (1998).                 

La Creu és la Senyera de tot el Poble Cristià: ens ho recorda la composició de Francesc Malgosa i Riera  (1926 – 2018).

Creu de Crist, senyera santa, eix del món, bandera i crit; fust sagrat on Crist moria recreant vers l’infinit l’univers del món, de l’home, Arbre sant , amb Sang ungit.,

 

I segurament, serà Mn. Jacint Verdaguer qui més ens enganxa en la seva composició dedicada a la Creu de Sant Pere del Bosc.

 

Nicolau Font va encarregar al poeta Jacint Verdaguer la reforma dels Goig de la Verge de Gràcia i un cant a la Creu de Terme, el qual va ser musicat pel compositor Càndid Candi, per tal de poder-lo cantar davant la Creu de Terme que, el 1898, Nicolau Font va fer construir a la vista del santuari, segons un projecte de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch —per la part de la drecera també va fer construir una altra creu de pedra, una mica més senzilla—, autor també de capella que s'alça just en la bifurcació del camí popular de Sant Pere i de la drecera.  Hi escau la lectura del càntic verdaguerià

 

Creu sagrada, Creu amada, vine, vine a nostre cor; Creu formosa, dolça esposa de Jesús nostre Senyor.

 

Tu ets la guia vers Maria de sa ermita en lo camí; la nau forta que a Déu porta amb Jesús que en tu morí.

 

Vine, vine, Creu divina a aquest poble del llorer, beneeix-lo, protegeix-lo, del cel mostra-li el sender.

 

La Creu no és un element decoratiu. Pels primers cristians era un objecte esgarrifós perquè en coneixien el significat cruel. Amb tot, pels cristians, la Creu és el nostre element identitari i identificatiu, que ens compromet, ens empeny, ens il·lumina, com ho fou la bardissa ardent per aquell Moisès que fugia esporuguit d’Egipte però que el Senyor, el Déu ardent, empenyé i comprometé per assolir la identitat, la llibertat, la dignitat del poble d’Israel. La Creu és el cel estrellat i lluminós que ens obre l’infinit.

 

L’evangelista sant Lluc ens especifica que “Moisés i Elies, amb Jesús, parlaven del seu traspàs”. Jesús, enlairat a la creu i amb els seus braços oberts, és el nou Moisés, és el nou Elies que no només assoleix la llibertat del seu poble sinó que ens compromet a fer-la realitat arreu on som, a on estiguem els seus seguidors. Jesús, enlairat a la creu i amb els braços oberts, és el nou Abraham que ens obre la immensitat de la volta del cel farcida d’estels que ens criden cap el més enllà, deixant enrere els valors terrenals i més vergonyosos, propis de l’egoisme i de tants miratges degradants. Jesús, trossejat damunt la creu i amb els braços oberts, fa possible la proximitat de Déu no pas com un foc devorador sinó com un foc ardent d’amor.

 

Així sigui.