COLLEZIONE PAOLO VI. L’apertura a l’art contemporani.

 Des del 13 de desembre del 2024 fins el 02 de març del 2025 el Museu Diocesà     de Barcelona va presentar la interessant Col·lecció del Papa Pau VI amb peces     de diversos artistes com Matisse, Dalí, de Chirico, Max Beckmann, David Hockney, Henry Moore, entre altres, totes procedents de diversos regals personals dels diversos artistes al Sant Pare. Després de la mort de Pau VI (06/08/1978), el seu secretari personal, Pasquale  Macchi va traslladar la col·lecció a Brescia

 

L’amic Mn. Robert Baró Cabrera, director del Secretariat Diocesà de Barcelona, i amb qui coincidírem estudiant història a la Facultat de la Universitat Autònoma     de Barcelona, em va demanar que redactés una presentació de l’exposició.

 

El text s’ha publicat al catàleg de l’exposició COLLEZIONES PAOLO VI. L’APERTURA A L’ART CONTEMMPORANI compartint signatura amb Giuliano Zanchi (Director de la Col·lecció Pau VI), Marisa Paderni (Presentadora de la col·lecció), Helena Alonso (Comissària de l’exposició).

 

Les presentacions diverses són en català, castellà i anglès. En el cas meu, el text català es presenta a les pp.19 i 20; el castellà, a les pp. 32 i 33; i l’anglès, a les pp. 46 i 47.  

 

Tot seguit reprodueixo la presentació meva:

 

 

 

L’ART CONTEMPORANI I  L’ESGLÉSIA

 

Que actualment els museus vaticans disposin d’unes 8000 obres d’Art Contemporani d’uns 300 artistes internacionals  és un testimoni  de la valoració que l’Església i especialment el Vaticà n’ha fet, si bé no sempre n’ha arribat el ressò en els museus diocesans i als centres de culte. La col·lecció havia començat amb poc més de 900 obres (el 1973). A suara se n’ha celebrat a el 50 aniversari de la seva inauguració, i que s’havia iniciat amb Pius XII. Joan XIII havia promogut les Setmanes d’Art Sagrat expressant la missió de l’Art Sagrat atribuint-li un caràcter gairebé sacramental (28 octubre 1961). Però serà Pau VI (papa des del juny del 1963 fins l’agost del 1978) qui va valorar i emmarcar l’art contemporani en la vida cristiana i eclesial.

 

El  Vaticà II havia obert tímidament la porta a una nova comprensió de l’art en l’espai litúrgic amb la Constitució Dogmàtica sobre la Sagrada Litúrgia, SACROSANCTUM CONCILIUM,  el 5 de desembre del 1963. Dels 7 capítols, convidant a la renovació de la litúrgia eclesial, es dedica un capítol sencer (cap. VII) a reconèixer la dignitat de l’art (n. 122) i la llibertat de l’artista (c. 123) si bé calia vetllar la seva adequació a la funció litúrgica (c. 124 -127). També convida a la revisió de la legislació referent a l’art sagrat i a la formació dels clergues en l’art.  El capítol previ (c. VI) s’havia dedicat a un altre element artístic fonamental  a la litúrgia, la música.  I, a la conclusió del concili (8 de desembre del 1965), enmig dels 7 missatges finals, s’enviava un significatiu MISSATGE ALS ARTISTES. Tot plegat, una picada d’ull que no es venia del no res: Pius XII (Mediator Dei, el 20 novembre 1947 i la Instrucció sobre l’art sagrat 1952) i Joan XXIII amb les Setmanes d’Art Sagrat n’eren un bon preàmbul.

 

Amb tot, on apareix  millor l’opció per l’art i pels artistes és a l’homilia o discurs que Pau VI pronuncià a la trobada amb artistes 7 de maig del 1964, al cap d’un any d’iniciar el seu pontificat. I com un ressò d’aquesta trobada, al discurs d’inauguració de la col·lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, el  23 de juny del 1973. Pau VI convida a renovar l'aliança, mai del tot interrompuda però maltractada per ambdues parts als darrers temps, entre l'Església i els artistes. "El Papa és el vostre amic", deia. I afegia: «Són raons del nostre ministeri les que ens fan venir a la vostra trobada». Per què?, podríem preguntar-nos. Què hi té a veure l’Església amb el món de la creació artística? Així ho explicava Pau VI: “Tenim necessitat de vosaltres. Si prescindíssim del vostre auxili, el nostre ministeri es tornaria balbucient i incert, i es veuria obligat a fer l'esforç, diríem, de fer-se ell mateix artístic, és més, de tornar-se profètic. Per assolir la força de l'expressió lírica de la bellesa intuïtiva caldria fer coincidir el sacerdoci amb l'art» .

 

Els misteris centrals de la fe cristiana no poden ser anunciats i comunicats de manera eficaç, concreta i tangible, sense la “ministerialitat” de l’art cristià, que serveix a la litúrgia i al camí de santedat dels batejats.

 

Posteriorment, continuant el solc obert per Pau VI,   Joan Pau II (carta als artistes, 4 abril 1999),  Benet XVI (trobada amb els artistes,  21 novembre 2009) i recentment el papa Francesc (23 de juny 2023, en ocasió del 50 aniversari de la inauguració de la col·lecció d’art contemporani als Museus Vatican) convidaran els artistes a aportar el seu geni en aquesta relació entre l’univers, el transcendent i l’home, a través de l’art.

 

I així, en els darrers anys s’han introduït a l’Església el concepte de la “via pulchritudinis”, de la bellesa com un camí cap a Déu. El 2006, l'Assemblea Plenària del Consell Pontifici de la Cultura oferia una interessant reflexió i una àmplia sèrie de propostes pastorals amb el document titulat “La Via Pulchritudinis , camí d'evangelització i de diàleg”  indicant que l’art contemporani ha de ser una eina per pensar, raonar, desvetllar preguntes, obrir a nous coneixements… El diàleg entre les obres contemporànies  (com les d’altres èpoques i cultures) no pot sinó desvetllar nous punts de vista, noves reflexions, noves atencions per part dels interessants en les obres contemporànies.

 

I si  ”L’artista è Profeta e Poeta”, ben segur que Kandinsky hauria signat aquests plantejaments.¿O és que potser el papa Montini coneixia el pensament de Kandinsky?  A la seva obra profètica “DE L’ESPIRITUAL EN L’ART” (editat el 1911), Vassili Kandinsky (1866 – 1944)  contempla la vida espiritual de la humanitat com una piràmide, i l'artista ha de conduir el profà fins al cim d'aquesta piràmide a través de l'exercici commovedor de l'art. Del que és espiritual en l'art és, sobretot, la resposta personal d'un gran artista davant les dificultats del seu ofici i la necessitat de perfilar un esquema teòric en què recolzar-se. Escrit l'any 1910, quan Kandinsky tot just acabava de pintar el seu primer quadre abstracte, aquest llibre és un dels textos teòrics imprescindibles que van canviar el curs de l'art modern. José M. Valverde escriuria les CARTAS A UN CURA ESCÉPTICO EN MATERIA DE ARTE MODERNO (1959) i altres teòrics també hi fan la seva aportació (Cfr. EL SAGRAT EN L’ART, Cruïlla, 1994, a partir de les Jornades sobre El sagrat en l’art, el 1993, organitzades per la Fundació Joan Maragall i la Fundació “la Caixa”).

 

Finalment: una desaprovació als “neos” que constantment tempten el món eclesiàstic i, a la vegada, una invitació a dedicar espais a l’art contemporani (per part dels responsables eclesiàstics)  i a convidar als i les artistes a aportar–hi les seves creacions, com també a fer-les present als espais litúrgics.